A questes andròmines sorgides del terròs, sense cap ni peus, aparegudes del no-res. De no ser res més que una deixalla solitària i bruta, que ha deixat de ser útil en allò que havia sigut, s’han transformat d’un no servir per res, en un altre que tampoc serveix per res més que per mirar, observar, fruir en pura atracció dels sentits. En Jordi Pallí sempre ha tingut traça a retrobar la paraula que habita encallada als objectes trobats, bàsicament en aquest entorn rural que l’atrau i que admira, i despertar-ne a la seva pallissa taller l’ànima que du incrustada a la pell, fer-ne pregunta que ens qüestionarà quan hi instal·lem la mirada,

Mirant aquests objectes sorgits del no-res, ens retrobem de bell nou amb l’univers perdut del joc, on cal saber transformar el real en irreal, saber entreveure més enllà de la realitat que es deixa tocar un món oníric on viuen els personatges plens de formes, corbes, textures, colors, màgia i fantasia. Puc arribar a veure la vida del Lluçanès aturada en aquestes andròmines, transhumància, terra, pastura, camins, arbres, ocells, moviment, sons, aire, follets, somnis… I, tanmateix, potser en Jordi busca en l’oblit la silueta del silenci que sorgeix quan tot és a lloc, el raonable ordre que imposa el paisatge.

Gabriel Salvans